Descripció literària. El Teix

 

Vell Teix. Marcel Pellejà Adalid

 

 

Ja t'hem aconseguit, vell Teix, després de trescar una colla de graus i barrancs ben empinats. No ets de fàcil accés, prou que ho saps. Més aviat t'amagues i et reculls, no fos cas que un qualsevol t'albirés i et volgués conèixer. I és per això que t'estàs al remot i singular Racó del Teix, del qual n'ets l'amo. Aquí tens tot l'espai que requereixes, en aquesta ampla clariana embolcallada per l'imponent bauma que et contempla. I llest com ets t'has adaptat a l'emplaçament que vas escollir fa tant de temps, i una part de tu no treu branques, que toparien amb la teva vella amiga. Però ho compenses dirigint els teus anhels cap al vessant.

 

I et vas imposant, vell Teix, creixent i creixent, any rere any. Gegantí, diuen que ets un arbust, i si és així, vol dir que els petits també podem ser grans. Però jo més aviat veig en tu l'expressió de l'antigor, del pas inexorable del temps. Sembles tan antic com la roca que et protegeix i t'amaga. Només tu saps els segles que has necessitat per teixir aquest entramat de brancam i ramatge que neix per tot tu i creix fins arribar als cels. Tan alt t'has fet que deus saber a cada moment quin temps fa al pla de Lleida, de dalt estant.

 

I és que ets ben alt i ben fort. I antic i solemne, majestuós. I enclotat al teu Racó ets misteriós i inquietant. Per què et començo a témer, vell Teix? Serà perquè els teus fruits són metzina per als homes? O per l'ombrívola situació del teu paratge? Pago el preu, tal vegada, de l'esforç d'arribar fins aquí?

 

De sobte veig que ets l'ocult lloc de reunió dels éssers del bosc. Potser dels Simiots, mig bèsties mig persones? O ets el cau de la Molsosa, temuda pels carboners d'arreu, i que arreplega tots els infants perduts al bosc? I la Ginebreda, feta no pas de carn i ossos sinó de fusta i molsa, no serà la teva hoste? O ho és l'Home d'Escorça, protector dels arbres? Fan festa al teu voltant el Llop de Móra i la Mare de les Guilles? O ves que no siguin tots plegats els qui aculls a les nits fredes d'hivern!

 

I jo et pregunto, vell Teix, ets maligne? Ets dolent i malèvol? O és el teu enclavament qui et fa estrany al meu ànim? És el lloc qui fa l'arbre o l'arbre fa el lloc? Fa l'hàbit al monjo, doncs, o el monjo a l'hàbit? Bo o dolent, així ets tu? És tot blanc o negre, a la vida? Tan simple és? En aquest nostre món, hi ha forces destructives enfrontades a les creatives?

 

Una cosa sí que sé, arbre imponent. No estàs maleït sinó que ets com ets segons qui et contempli: projectem allò que duem dins nostre.

 
Bàner
Bàner
Segueix-nos

Bàner